Explotar la marca Pirineus

Dissabte al matí, per qüestions de feina, vaig poder seguir algunes de les ponències presentades en la vuitena edició de les Trobades Culturals Pirinenques que es van fer al llarg de tot el dia a Escaldes-Engordany. En aquesta ocasió el debat girava entorn de la marca Pirienus. Certament és una marca encara a desenvolupar. Fins ara, els tres estats i els vuit territoris implicats sembla que han anat una mica a la seva a l'hora de fer-se un lloc dins el mercat turístic. Però ja se sap, la crisi i la falta de recursos en recorden que a vegades es més senzill col·laborar i unir esforços. Els projectes poden ser igual o més ambiciosos però la càrrega econòmica no és tan gran.
Una de les intervencions que vaig seguir va ser la del ministre de Turisme andorrà, Francesc Camp. "Avui no existeix la marca Pirineus ni com a imatge gràfica ni en l'imaginari col·lectiu". Estic d'acord amb aquesta reflexió. Hem anat tots massa a la nostra i no hem sabut aprofitar aquells productes i recursos que compartim tots els terrritoris que ens trobem als Pirineus per oferir alguna cosa més al visitant.
Sembla que a l'hivern, es fa difícil vendre la marca Pirineus, com a destí d'esquí. El treball individual fet fins ara per cada territori ha comportat que els dominis ja disposin de marques importants i totalment consolidades per vendre la seva oferta. I el més important, funciona.
A l'estiu, el turisme de muntanya es va consolidant, però cal anar més enllà. Hem de ser capaços d'engreixar un motor econòmic que permeti explotar els Pirineus turisticament, però sempre de manera sostenible. Senderisme, gastronomia, patrimoni cultural, romànic...són alguns dels aspectes que van sortir en la conferència de Camp.
Tot plegat, una bona iniciativa si els responsables polítics, però també la resta d'agents implicats (empresaris, operadors turístics i la mateixa gent del territori) es decideixen a donar-li una oportunitat.

Guardiola, medalla d'or del Parlament de Catalunya

Això sí que és un discurs per emmarcar!

Un nou pas

Mentre recorria els darrers quilòmetres amb el cotxe, centenars de records que creia oblidats li emboiràven la ment. Feia anys que no posava els peus en aquella casa. Quan va ser l'última vegada que hi havia estat? No ho sabia, però en canvi, una sensació estranya li deia que tot estava igual, que allà res havia canviat: la porta de fusta, els esglaons estrets i costeruts de l'escala, aquells mobles de noguer que tant valorava el seu pare....tot al seu lloc, esperant que algú decidís tornar-los a donar servei. Decidida va travessar el menjador, directe al balcó. I com si de cop hagués tornat a l'adolescència va obrir la porta amb aquell pessigolleig a l'estòmac. Va sortir i com sempre la seva mirada es va dirigir al balcó del costat. No entenia perquè després de tants anys encara li cremava aquella espurna en algun racó del seu cor. Com quan tenia 15 anys mirava fixament la porta del balcó de casa els veïns desitjant que en qualsevol moment ell aparegués. Repetint una situació totalment coneguda es va asseure d'esquena a la paret, eperant. Amb la mirada perduda, recordava les tardes que havien passat jugant de balcó a balcó. Però calia tocar de peus a terra. Feia anys que havia canviat de casa, i de poble. Ho sabia prou bé, però una part del seu cor no ho volia acceptar.

Llavors els crits de'n Xavi, que la buscava per aquella casa desconeguda per a ell, la van fer tornar a la realitat. En Xavi...era un encant. Tothom deia que formaven la parella perfecta. L'estimava, i molt. De fet, quan es va adonar de com n'estava d'enamorada fins i tot es va sorprendre. Durant anys havia pensat que mai podria estimar amb aquella passió. Tenia la impressió que l'esquerda que un amor d'adolescència li havia deixat al cor li impediria. Però en Xavi va aconseguir fer-la canviar d'opinió. Sentir la seva veu la va fer decidir a tancar la porta d'aquell passat. No calia oblidar, però tampoc aferrar-se a un record que ara ja no tenia importància.

Monestir de llegenda i pelegrins

Allà on els Pirineus s’endinsen cap al mar i on el mar abraça la munta­nya es troba el monestir de Sant Pere de Rodes, ubicació privilegida per a un dels monuments de referència de Catalunya i lloc d’inici del camí de Sant Jaume català. El que va ser un dels punts més importants de pelegrinatge durant l’edat mitjana és avui un dels grans atractius turístics del parc natural del cap de Creus.El visitant pot optar per arribar-hi en cotxe o a peu, a través d’algun dels camins que recorren la vall de Santa Creu. Una bona opció és agafar la carretera costeruda i serpentejant que surt des del nucli de la Selva de Mar. El conjunt arquitectònic és impressionant. Gràcies als treballs de restauració, enrere ha quedat ja aquella valoració de “tot està molt malament” que va deixar escrita Josep Pla. En destaca l’església: planta de creu llatina amb tres naus, transsepte i absis, és un clar exemple del romànic català. Un cop traspassada la portalada principal, la visita, que pot ser guiada o al teu aire seguint els panells informatius, recorre tots els racons del temple, situats a diferents nivells per adaptar-se a les irregularitats del terreny. De la galilea als claustres, i de les dependències a la nau central, on hi domina un sistema de pilars i dobles columnes que segles enrere, quan el monestir estava habitat i rebia pelegrins d’arreu, permetia disposar de més espai per als fidels. Vestigis que des de fa més de mil anys presideixen l’agresta muntanya de Verdera desafiant el bufar de la tramuntana. D’origen desconegut, diu la llegenda que tres monjos van escollir l’indret on hi ha el temple per amagar i protegir diverses relíquies procedents de Roma.
Un cop conegut el monument, si és un dia clar no es pot desaprofitar l’exterior. La situació elevada del monestir ofereix l’escenari perfecte per gaudir d’unes magnífiques vistes de l’entorn, des de Llançà fins a les casetes blanques del Port de la Selva. I en els dominis més propers al monestir, les zones d’arbustos i pocs arbres recorden encara les terrasses que havien predominat en aquells verals per acollir les plantacions de vinyes dels veïns de la vall de Santa Creu.

Publicat al Diari d'Andorra el 24 d'agost del 2011

Un penya-segat sense sortida

La serra de Busa amaga entre els seus cingles escarpats i solitaris l’antiga presó del Capolatell. Es tracta d’un dels penya-segats que formen part de la serra, però que només connecta amb la resta gràcies a una passarel·la metàl·lica que avui assegura que tots els visitants puguin tornar després d’explorar la zona. Aquesta singular orografia va fer que aquest tros de muntanya del municipi de Navès s’utilitzés com a presó durant la Guerra del Francès. No calien ni cadenes, ni reixes. L’aïllament dels presos era total. Un cop portats fins al Capolatell, es retirava el tauló d’accés i començava la condemna. La sortida era inexistent, només avencs i parets altes i verticals on més d’un s’havia llançat sabedor del futur negre que els esperava al crit de: “mourir à Busa, renâitre a Paris!”

El cim del Capolatell (1.361 metres d’altura), planer i amb una lleu inclinació cap el sud-est, l’abriga majoritàriament un esclarissat bosc d’alzina. Arribar-hi no és complicat. El cotxe s’ha de deixar al pla de Busa, on un grup de masies, ara ja només una habitada, recorden el petit nucli on es va proclamar per primera vegada a Espanya la Constitució de Cadis. Des d’aquí, una pista forestal que es va fent estreta a mesura que t’endinses al serrat, et permet arribar caminant, en poc més de dos quilòmetres, a la presó. La pedra comparteix paisatge amb espais amb més vegetació. A mig camí parada obligada al mirador des d’on es pot contemplar el país de Lord. El santuari de la Mare de Déu del mateix nom, a mà esquerra, el pantà de la Llosa del Cavall, el poble de Sant Llorenç de Morunys o la imponent serra del Cadí, cap a la dreta, presidida per una vista no tan habitual del meravellós i sempre màgic Pedraforca.
I finalment s’arriba a la palanca d’accés. Dubtes, però l’esperit aventurer et fa travesser i comences a experimentar la sensació d’aïllament dels soldats presoners. Petits corriols esmolats pels visitants fan de guies pel cim del Capolatell. Una presó que ara només acull curiosos que després de fer el tafaner, desfant el camí de tornada havent pogut conèixer un passat que sovint és del tot desconegut.

Publicat al Diari d'Andorra el 9/8/2011

Un paradís d'aigua cristal·lina

En anys de pluja abundant fer una excursió fins a la font de l’Adou és tot un plaer. Del brollador on neix el riu Bastareny, situat en ple parc natural del Cadí-Moixeró, l’aigua en surt amb força i la cascada que hi ha metres més avall és l’escenari ideal per als aficionats a la fotografia. Situades a 1.077 metres d’altitud, les fonts pertanyen al municipi de Gisclareny, tot i que l’espai es troba a pocs quilòmetres del poble de Bagà, des d’on s’hi pot arribar a peu o en cotxe.

Allí, el verd de la vegetació i la blancor de l’aigua que avança sense aturador et fan sentir com si t’haguessis transportat fins al mig d’una selva. Amb abundància de falgueres i molsa que cobreix les pedres, però sense palmeres.La tranquil·litat de l’entorn és total. Assegut a qualsevol racó parant una mica l’orella, és fàcil gaudir del cant dels diferents ocells combinat amb la remor dels primers metres del riu i l’anar i venir de les branques i fulles dels arbres al ritme que els marca l’aire. L’obaga de la vall amaga també altres indrets de gran bellesa. Si s’hi va amb prou temps, en la ruta de tornada cap a Bagà, arribant a la Font Nostra, es pot agafar el camí dels Empedrats que surt a mà esquerra. Després d’una petita excursió de vint minuts es troba l’anomenat bullidor de la llet, un brollador d’aigua que emergeix entre les esquerdes de les roques a una altura d’uns tres metres de terra. El nom de l’indret es deu al color que agafa l’aigua en sortir amb tanta pressió de les roques. I com la majoria d’espais d’aquestes característiques amaga històries i llegendes que han anat passant de generació en generació entre els veïns dels municipis propers. En aquest cas, l’excursió es pot allargar fins al refugi de Sant Jordi, però el recorregut queda reservat per als més caminadors.Tant la font de l’Adou com el bullidor de la llet reflecteixen a la perfecció la imatge d’un lloc verge, amb aigua abundant, neta, pura i cristal·lina. Un lloc on la natura encara és qui domina per sobre de la intervenció de l’home. Un petit paradís en plena vall del Bastareny.

Publicat al Diari d'Adorra el 22/7/2011

Les monges i el comte Arnau

Poder, conflictes, amor i religió. Aquests són els ingredients que es barregen en la història que amaga el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Construït l’any 887 per ordre de Guifré el Pelós, va ser destinat a una comunitat de monges benedictines. Els conflictes de poder amb senyors de terres veïnes van acabar amb una denúncia per conducta immoral de les religioses que va buidar el monestir. El final del poder femení.

Avui d’aquell passat en queda poc. El temple que es pot visitar data del segle XII. Planta de creu llatina, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i que acaba en una monumental capçalera. I a l’interior, silenci i tranquil·litat. La pau del temple només es trenca quan alguns turistes s’hi passegen per conèixer-ne els secrets i a l’hora dels actes litúrgics. Entrar al monestir, buit, et permet moments de reflexió i també conèixer peces destacades com el grup escultòric del segle XIII conegut com a Santíssim Misteri, obra de transició entre el romànic i el gòtic que representa el davallament de la creu. Sense abandonar el temple, però tornant a l’exterior, es pot passejar pel claustre. La pedra de l’estructura contrasta amb el verd de l’herba del jardí central. Un decorat natural molt apreciat per immortalitzar casaments i comunions.

Però el monestir de Sant Joan de les Abadesses, ara sobri i sense moviment, és també un dels escenaris del mite del comte Arnau. Diu la creença que gràcies a una mina que comunica la muntanya de Sant Amand amb el temple, Arnau feia excursions nocturnes per veure’s, bé amb una de les abadesses, bé amb una donzella que s’havia fet monja al monestir. Si es fa cas de la llegenda, doncs, aquest hauria estat el motiu de l’expulsió de les monges. El record no és tant llunyà. El palau de l’abadia, situat al costat mateix del monestir, acull el centre d’interpretació del comte Arnau. Allí, veus, imatges i fragments de la cançó de Maragall barregen realitat i ficció per transportar els visitants a una història que, segons diuen, encara manté l’ànima del comte vagant per aquests paratges

Publicat al Diari d'Andorra el 5/7/2011.